Nos queda Emiliano

Al entrar a vivir a mi actual departamento me encontré con una serie de objetos impagables, colección temporalmente heredada quien sabe si de la casera o de algún antiguo inquilino -o de ambos-. Dentro de esta colección destaca un conjunto de tres cuadros dedicados a la representación de cuatro briosos caballos que durante algunas noches cabalgaron mis sueños, hasta que decidí desterrar a la cuádriga detrás de la nevera y sustituirla por un póster enmarcado de Frida Kalho y una clase de grabado estéticamente aceptable de Emiliano Zapata. A los pocos días de velar mis sueños, descubrí una aciaga mañana con no poco horror la inscripción que se puede observar en la parte inferior del cuadro: Prozac 20. El verdadero autor del cuadro resultaba no ser la autoretratada, sino que eran 20 miligramos de una marca de antidepresivos. Tal usurpación no deja de ser irónica, ya que qué hubiera dado la Kalho para sobrellevar los dolores que en vida le tocó sufrir – no mencionaré el episodio del tranvía- .
No me atrevo a dar la vuelta al cuadro de don Emiliano por miedo a descubrir que la imagen del revolucionario esté patrocinada por una empresa de pesticidas yankee o una constructora transnacional.

Luminoso pez alado/ busca subir al tejado

El taxista platònic

Qualsevol aventura en aquesta ciutat pot iniciar-se de la manera menys esperada, per exemple, pujant a un "bochito". Els "bochitos" són uns taxis del Real Betis Balonpié que conecten aquesta ciutat trepidant com si fossin conexions neuronals blanques i verdes. Per tornar a casa de matinada, de vegades, és l'única opció.

L'Ernesto, el nostre taxista, després d'un no gaire llarg regateig accedeix a un preu més o menys raonable, concluint la negociació amb un "ni tuyo ni mío". Enfilant ja Insurgentes, una avinguda de més de 30 km de llargària, cada dos o tres carrers, l'Ernesto insisteix en parar per comprar unes birres i seguir el camí. Després d'observar que el seu pla festiu no és del tot secundat, inicia un monòleg. L'Ernesto explica que té 32 anys, dona i filla, a les quals estima molt i per les que treballava, ja que ambdues estudien, unes catorze hores al dia per guanyar uns 700 baros. Quan ja ha acabat amb la qüestió familiar, l'Ernesto seu més recte i comenca a parlar amb un altre to, més apassionat, subratllant i matitsant les seves paraules amb gests. Parla d'una "chavita" d'uns setze anys, a la qual ha de veure un cop per setmana, com a mínim. Amb aquesta noia es troba -diu- per xerrar amb ella, per conéixer-la, per saber del seu món, el que pensa, al que aspira a la vida, però res més, res de sexe (recalca). Diu que el fet d'enraonar amb ella, d'apropar-se a una altre vida, és el que li fa seguir treballant al "bochito" dia rera dia.