sábado, mayo 26, 2007

San Juan de Ulúa

Frente a las costas de la ciudad de Veracruz, la 4 veces heroica, emerge una fortificación del mar -que fue depósito, prisión, baluarte y ahora monumento- denominada San Juan de Ulúa. Españoles, franceses, y, por dos ves, estodounidenses protagonizaron campañas de asedio y defensa de la fortificación contra los veracruzanos, cuyo puerto era la conexión natural con Europa y valuoso punto estratégico militar.
Una de las peculiariedades de San Juan de Ulúa es que está enteramente construida con coral. El coral presenta el fenómeno físico conocido como capilaridad el cual es el responsable de que el agua ascienda por las capilares coralíneos de la pared hasta el techo, donde se forman estalactitas cuyo goteo era aprovechado para torturar por el tormento de gota a los reclusos que tenían la mala fortuna de dar con sus huesos en San Juan de Ulúa.


lunes, mayo 21, 2007

[Extracte d'un mail escrit a la Marta Polbín]

"Aquesta història tracta d'una casualitat quasiausteriana que em va succeir dimarts, de la qual l'amic Paul en treuria una novel·la d'uns centenars de planes. La Cris em va enviar fa ja un mes un paquet com a present del meu proppassat aniversari. Durant uns dies vaig intentar buscar el paquet en qüestió dins el laberint kafkià anomenat Correos Mexicanos. El dimarts, després de fer més voltes que un sínia, va arribar el paquet a les dues del migdia, tot just després de parlar amb el Blas, un amic del Gándara, que em demanava si el podia ajudar amb un guió per fer parlar decorosament un dels seus personatges que és espanyol. Per citar-nos avui diumenge vaig intentar donar-li la direcció d'un cafè al que li he agafat cert afecte que està davant del parc Mèxic fent cantonada amb un carrer que el qual no va haver manera d'invocar-lo -és el nom náhuatl d'un volcà del DF-. Ell tampoc s'enrecordava del nom del carrer però gràcies a altres referències vaig poder donar-li unes coordenades alternatives d'aquest punt d'aquesta inmensa urbs. Per la tarda del dimarts em vaig posar a llegir el llibre que contenia el paquet rebut feia unes hores: Qui vam ser de Lolita Bosch (te'l recomano). Aquesta dona -la qual és clienta de la Central i amiga del César - explica la seva relació sentimental amb un mexicà que va conéixer a la seva llarga estada al DF. Durant la compulsiva lectura del llibre, vaig reconéixer certes coincidències amb la Lolita ja que va estudiar el Posgrau que ara estic cursant, va anar als mateixos bars que vaig i fins i tot em va semblar recordar-la del "Col·lectiu de solidaritat amb la revolució zapatista" el qual vaig freqüentar alguna vegada ja farà uns quants anys. Però el que em va frapar més va ser veure una de les fotografies que acompanyen el text: la cantonada exacta que intentava recordar i el rètol del carrer que no em sortia: Iztaccìhuatl! Em va meravellar la coincidència pensant en la grandària de la ciutat i en la necessitat que tenia feia unes hores d'enrecordar-me d'aquell punt."

jueves, mayo 10, 2007

Perdido en un bosque de grafías

En ocasiones, al pasear por el DF o por la UNAM, uno se siente un tanto perdido debido al intenso y extenso uso de acrónimos y siglas. En los pasillos de la FFyL - facultad de filosofía y letras- se escenifican luchas de grafías como el APPO y el EZLN contra el ISSTE. Quizás el romance mexicano con esta clase de abrev. puede atribuirse a la centralista y monstruosa estructura burocrática del país que se subdivide hasta lo diferencial en comisiones, centros y subdelegaciones.
De hecho, el otro día sostuve un grueso volumen de más de mil páginas que permitía descifrar o resolver tal laberinto.
No resulta del todo inverosímil leer en las páginas iniciales de El Mono Gramático de Octavio Paz una alusión al DF:

"Preso entre las líneas, las lianas de las letras. Ahogado por los trazos, los lazos de las vocales. Mordido, picoteado por las pinzas, los garfios de las consonantes. Maleza de signos: negación de los signos. Gesticulación estúpida, grotesca ceremonia. Plétora termina en extinción: los signos se comen a los signos. Maleza se convierte en desierto, algarabía en silencio: arenales de letras. Alfabetos podridos, escrituras quemadas, detritos verbales. Cenizas...".

miércoles, mayo 02, 2007

Genialidad arreoliana

Juan José Arreola, escritor mexicano relativamente desconocido allende de las fronteras, brilló en el arte nada trivial del género breve y, en especial, en el de la dedicatoria. ¿Cómo dedicar una obra sin incluir el nombre de la persona a quien se destina la dedicatoria? ¿Cómo abrir una brecha entre lo público y la anónimo? Aquí una de las posibles soluciones:

«La dedicatoria se suprime a petición de parte».

Dedicatoria de Palindroma.